L'odi



[…]
De sobte mentre pensava entre les escales, el pare va dir:
-Te’l prendré quan em done la gana!.
La mare que no podía més, va baixar les escales tot corrent i espentà el seu fill per a barallar-se de nou amb el pare. Segurament ell ho havia fet per tornar a barallar-se, perque com era de sospitar, ell tenia totes les de guanyar, ja que era el torn del pare.
Va arribar-hi. Mariano estava nerviós per allò que podía passar, i baixà les escales corrent. Una veïna, va observar aquell escandol i va intentar de separar-los amb l’ajuda de Mariano. Allò era un embolic de crits. La mare deia:
- Mariano es meu, mai has fet res per ell, i damunt vols quedar-te’l?
-Tenim els mateixos drets- deia el pare. –Ara has de patir tu!
No podien ni parlar dos minuts seguits. De sobte el xiquet s’enana corrent i pujà les escales. La mare el perseguí, no sabia cap a on anava. Anava al terrat.
El xiquet no volia viure en eixes condicions, no saba si el bo seria el pare o la mare, el que sabia és que sempre estaven barallant-se i no volia viure aquesta situció. Mariano volia acabar amb la seua vida. Mentres la mare cridava:
-Mariano, fes-me cas. Et quedaràs amb mí tota la vida. Eixe no es el teu pare, mai t’ha cuidat!- digué tota desesperada.
Una ventada d’aire el feu llançar-se, no sabia el que estava fent.Li faltaven dos metres per a arribar a terra i segurament moriria. A l’instant va escoltar la veu del pare:
-Mariano estas bé? Qué fas en terra?
-I mamà?- Pregunta. Estava deshubicat.
-En la cuina, preparan-te el desdejuni. Que has tingut un mal somni?- el pare s’interessà.
Mariano feu silenci, i s’alçà del llit.
Efectivament, havia tingut un mal somni, degut a la película que havia vist la nit anterior. La por li pogué i per molt que intentà adormir-se en calma, tenía aquella situació present, que era molt pareguda a la que va somiar. I fou alló el que l’incentivà a pensar-ho.
Ell estava acalorat, sufocat. Havia passat una mala nit i no volia dir-li-ho als seus pares, perque no volia que tot acabara així, encara que alguna sospita en tenia. Mariano pareixia ser endeví, i li ho conta a la seua mare. Ella li contestà que això mai de la vida passaria entre ells.
Poc temps després, efectivament, açò anava a ocórrer. La mare estava confosa, els pares no tenien massa connecció, i decidiren separar-se. Es duien a morir. La mare no podía suportar que el fill sempre estiguera amb el pare, que sempre parlaren d’ella i el pare li contà que no es fiara, que sa mare era dolenta. Aleshores el xiquet recordà el seu somni, encara que no era massa igual.
De sobte Mariano va caure a terra. El pare no sabia que li passava. Havia patit una greu malatia a causa del seu malestar.
Joaquin, el pare, el dugué el més aviat que pogué a l’ hospital, arribà en menys de dos minuts, i els metges digueren que estava molt greu, que hi havia una possibilitat que visquera i l’altra meitat que no. El pare avisà a la seua ex-dona, la mare del xiquet, i tot s’ha de dir, però massa no es va preocupar.
El pare estava amb el seu fill en la sala, i desitjava que es poguera salvar.
Era hora de berenar, quan la mare li va trucar pel mòbil al pare i li digué:
-Sé que no voldràs, però… puc quedar-me a dormir amb ell?
El pare malpensava dels seus desitjos, però per llàstima ho acceptà.
Joaquin se n’anà a casa, i la mare es quedà. Alguna cosa malament anava a passar.
Eren les dos i mitja de la matinada, i havia arribat el moment. La mare va veure el fil al que el seu fill estava connectat, i pensant que el seu fill volia més el pare que a ella, el va tallar. Mariano va morir. Deixà de respirar.
La mare estava contenta del que havia fet, i s’amagà en l’ armari, que hi havia en l’habitació de l’ hospital. A l’ endemà Joaquin, fou a veure el seu fill. En veure’l va agafar el mòbil per trucar a la mare i així poder parlar del que havia passat, perque no estava allí, i si havia sigut ella denunciar-la, i quant encara no va donar to, va rebre un colp per darrere. La mare també havia matat el seu ex-marit.
Ara per fí la mare podía ser lliure i així no dependre d’un fill i de la seua ex parella. Volia fer-ho des que sospitava que el seu fill no la volia i per venjança va matar el pare i el fill.



Sara Visier Martín i Adrián Visier Martín 4 V






[...]
I així van anar passant els anys i tant la mare com el pare van seguir fent el mateix. Ella plenant-li el cap de coses dolentes de son pare, coses que ell mai havia viscut, coses que acabà creguentse. Ell discutint amb sa mare cada vegada que coincidien per emportar-se el xiquet els caps de setmana.
I el xiquet es va anar convertint en un adolescent i cada vegada els seus ulls reflectien més l’odi que sa mare li havia inculcat cap a son pare. Cada vegada ficaba mes escuses a son pare per eixir quan li tocava estar amb ell. Cada vegada son pare sentia que el seu fill, aquest xiquet que abans li defensava davant de la seua mare, l’estimava menys, o pitjor encara, no l’estimava.
Ell complia hui desset anys, sa mare li havia regalat una moto i havia preparat una festa sorpresa a casa, on estava convidada tota la família materna i tots els amics més propers d'ell. El seu pare li havia cridat tres vegades aquest matí, però ell havia preferit no agafar-lo. Així que el seu pare li deixà un missatge de text dient que es passara per casa durant la vesprada, que volia veure’l i convidar-lo a sopar pel seu aniversari. Ell nomes arribar el missatge el va esborrar sense ni tan sols veure el contingut, per a què, si no faria cas del que posara. Aquella nit van sopar tots junts a casa de la seua mare i el brindis ho va fer sa mare: "Pel meu fill i perquè sóc l’únic que té, després que el desgraciat sortís de les nostres vides". Davant tal cosa la gent va aplaudir, van riure, van somriure, i van seguir amb la festa. El pare, va escoltar el brindis, ja que estava a la porta del carrer, tocant el timbre per si havia passat alguna cosa, per no contestar-li el seu fill al missatge. En sentir això i sentir com el seu propi fill reia les odioses paraules de sa mare, se'n va anar a sa casa, amb un objectiu clar. Ja estaba fart.
Al dia següent al migdia la iaia paterna cridà al xic i li digué que anara a veure el seu pare, que ella sabia que ell s’ho agrairia i que no li costava res. Ell es negava a anar i posava escuses, però al final accepta només perquè la seva iaia no li insistira més.
En arribar a casa del seu pare, només obrir la porta, va trobar tirats a terra una carta i un diari, a la carta posava:

"Fill meu, sento que no em queda res, ja que ma vida ets tu i ni tan sols m’estimes. Espere que algun dia et donis compte del molt que et vull, i sentis això mateix per mi, encara que jo ja no estiga amb tu per a vore-lo. Només et demane que sigues feliç i faces feliç a la gent que et vol, és el més bonic que podràs viure.
No tingues por a errar al teu camí, tots cometem errors, només aprèn d'ells i segueix sempre cap endavant en ta vida.
El teu pare que t'estima i t’abraça des d'un altre lloc."

El xic va sentir calfreds, no sabia que significava aquesta carta, sabia que el seu pare tenia raó, el seu pare li volia i mai li havia fet mal. El sabia que sa mare encara estava enamorada del seu pare i que per això li deia des de xicotet totes aquestes mentides que algun dia com hui, cobrarien factura.
Se li van omplir els ulls de llàgrimes. Va seguir pel passadís, a fosques, fins a obrir la porta del menjador i veure el que allà havia passat. El seu pare, estava alli, penjant d'una de les seues cordes per escalar, amb les quals el de petit sempre jugava. No podia creure el que estava veient. A la taula del saló, una ampolla mitg buida de whisky i un mocador ple de llàgrimes del seu pare. Baix el seu pare, una cadira tirada.
La seua reacció no va ser una altra que anar a baixar al seu pare, el volia que encara estiguera viu, l'anomenava, li cridava, li deia que li volia. Pensant que això li anava a tornar al pare que des de feia anys no havia gaudit. Però no era així, el seu pare mai tornaria a dir el molt que li volia i el mai tornaria a insultar-li com a resposta. La seua pell estava freda, el seu rostre pàlid i els seus ulls i llavis morats. Amb els cabells desarreglats i la seua vella samarreta dels Rolling. Llebava els seus texans com sempre i eixes esportives que feia deu anys que havien passat de moda. Ahi estava el seu pare, ahi estava l'home que havia patit tant pel dolor de no poder estimar el seu fill com volia, per no poder sentir al seu fill com volia.
El xic va agafar la seua moto nova després de trucar a la policia, sense esperar que arribaren perquè no volia estar present quan el posaren en una d'eixes caixes fredes on posarien el cos del seu pare.
Se'n va anar a la platja que quedava a deu minuts d'allí, es sentà a l’arena i es va passar el dia allà assegut gairebé sense moure's, recordant tots els moments bons que havia passat amb son pare i tot el mal que li havia causat al seu pare. No deixà de plorar i tampoc de sentir pena per haver-se deixat portar pels mals sentiments d'una mare despitada.
Però des d’aquest dia es jurà no tornar a acceptar una mala paraula sobre son pare, vingués d’on vingués, i des d'aquest moment li va defensar davant de totes les acusacions que sa mare i la seua família materna feien diàriament sobre el seu pare.
Des d'aquest dia, el xic que havia viscut volent evitar el seu pare, va començar a viure intentant no oblidar-ho. Des d'aquell dia, va començar a estimar el seu pare com ho havia fet de xiquet.
Des d'aquell dia res seria igual en la seua vida i el ho sabia prou bé.



Sara Alvaro i Nieto - Sandoval, 4V


[...]

Jo estaba baixant per les escales tremolenc pero que el meu pare estaba davall, al pati, am un somriure mitjá malévol i mitjá content.Jo no sabia que dir-li per que la meua mare m´estaba advertint de coses dolentes que jo no hi era capaç d´entendre, asi que vaig baixar per l´escalera i em vaig dirigir tremolenc pero decidit a fer-hi com si no pasara res, com si aquest dia era com tots el altres en el que el meu pare anava a per mi a l´escola per a portar-me a casa amb mama dies despres jo em vaig preguntar:

"Com dues persones que amen tant una mateixa cosa, poden odiarse tantíssim?"


Em vaig aprotximar a ell i el em va donar un fort abraç i em va dir.

"-Fill meu, com ho has passat amb la mama?"

Jo no vaig dir res, ninguna paraula va salir de la meua boca mentres que ell em mirava preocupat.

"-Fill meu"va repetir"-Et passa algo?Tens fam?"

"-No..."vaig dir"-No fill meu, jo et coneix i se que algo et passa,contam"Va contestar.

Cada vegada que em va llamar fill, no se que vaig sentir, perque la meua mare et contaria tot açó?Totes eixes coses de las que no sospitava res i que ara a poc a poc em vaig donar conta, I perqué no em vaig donar compte abans?

"-Fill"

Ara cada vegada que me va parlar com al seu fill em repugna i dins del meu cos sent un fred que mai abans vaig sentir, vaig sentir l´odi per primera vegada.

Aquest home irreconeguble que tinc davant em va intentar abraçar, pero jo no li vaig deixar, em va volver a preguntar que em passava i jo estava temblant i asustat asi que vaig agafar la porta del pati i vaig començar a correr, tant com podía encara no sabia per que, les llágrimes caien dels meus ulls, vaig escoltar al fons a aquel home, crec que va dir:

"Fill meu, a on vas?Fi..CUIDAT!..."

Cuidat? que queria dir-mi amb açó, a lo millor si la meua mare no m´haguera dit res, res d´aquest habria passat, ara entenc aquel cuidat, aquelles dos llums que s´aproximaven com llamarades cap a mi, y vaig ver a la meua mare al balcó, mirant-me i plorant, no sabria bé que va ser, peró, jo ja no hi era açí, jo ja no hi era res, jo ja no existix...

"Fill meu" va ser l´última paraula que vaig escoltar, s´odiaven massa pero, els dos van dir-la tot al mateix temps, algúns sentiments si que compartixen, "Com dues persones que amen tant una mateixa cosa, poden odiarse tantíssim?No ho se, i ara ja, ni lo sabré"


FIN

Roberto Mateo García 4-A