La venda


[...]
Aquelles paraules l’havien impactat molt, però el que no va poder acceptar mai va ser que el seu pare el venguera per quinze dòlars. Ara amb un treball estable, una esposa i dos fills, no podía imaginar con el seu pare havia sigut capaç de fer això. A ell mai se li passaria pel cap vendre qualsevol del seus dos fills.
Recordava, com en un malsomni, els anys en que había estat treballant per a aquell home, l’home que havia promés a son pare que tindria una vida millor.
-Per a açò haguera preferit no nàixer!- va pensar en aquells moments tant durs.
Però l’únic que feia era treballar en els camps de cacau tot el dia. Això que li va dir l’home que estudiaria, es faria un home de profit i totes aquelles coses, varen ser una gran mentida perque no ho va complir. Gràcies que va poder escapar, i va refer la seua vida.
Als anys, enyorant la seua terra i els seus germans va decidir fer-los una visita. Ara ell vivía a Espanya, i el trajecte fins a Malí era molt llarg, però mereixia la pena. L’únic que el preocupava era la reacció que tindría quan veiera el seu pare.
Ja era allí, enfront de la que había estat la seua casa. Va trucar a la porta. El seu cinqué germà la va obrir. Ell exclatà d’emoció. Van haver abraçades per part de tots els germans, encara que hi havia alguns que no el recordaven, i per ùltim son pare que quan el va veure no va poder resistir les llàgrimes. El seu pare era un home que amagava les seues emocions, ni tan sols quan va morir sa mare va plorar. Va ser dur tornar a abraçar-lo, però després de veure tots els seus germans va pensar que en part estaven vius gràcies a ell, i que el que va fer el seu pare va ser molt dur, vendre un fill per poder mantindre els demés .
Ara que es trobava davant d’ell no li eixien les paraules de recriminació que havia anant cobant durant els llargs dies del seu captiveri. Tot el rancor que arribà a acomular havia desaparegut al veure’l tan vell, tant treballat…Els seus germans xicotets estaven vius i havien crescut gràcies als quinze dòlars que havien pagat per ell, i això era el que omplia el seu cor i el confortava.



Mireia Pavía Gómez 4 V





LA VENDA
Allí en serra Lleona vaig estar lluïtant defensant-me de l'atac a un dels revolucionaris més de dos anys consecutius fins que un dia que em van atrapar uns guerrillers a l´altra part del país.
Feia una sol sufocant, em queia la suor com si fóra una gran font, els peus no em responien, malgrat que estava cansat i em disposava a agafar una pedra de les moltes que havia de moure a l´altra banda del pati quan un home alt, cabell negre i amb un arma es va acostar, em va agafar de la cama dreta i m´arrossegà a una casa xicoteta plena d'homes en igual situació que jo .Un home s´acostà a tots nosaltres i ens digué:

-Teniu tots una oportunitat per a tornar amb la vostra gent, però a soles si aneu a la batalla en Makeni. Prepareu-vos que demà pel matí partireu a la guerra.

Les paraules del general deixen pensatius els homes allí presents.Demà ens espera un gran dia .Són les set i ja tot els homes es preparen, guanyar i tornar a encontra la felicitat o morir en el camp de batalla ple de cossos sense vida, cal intentar-ho. En arribar, el lloc està ple de persones preparades per a lluitar contra nosaltres i arrabassar-nos la nostra vida. Duem tres dies de guerra i aparenta que no tenim res a fer davant els poderosos soldats de l´altre bàndol, molts homes busquen una sortida per a poder escapar d'aquella massacre, però els altres soldats van atrapant cada u que passa. Jo vaig córrer la mateixa destinació. Ens van dur a tots a un camp desolat .El soldats agafen les seues armes i apunten, en aquest precís moment en vaig adonar que la meua hora havia arribat i que ja no tornaria a veure el meu pare.Les llàgrimes salten dels meus ulls.
BRIAN ESTEBAN BALLESTEROS, 4A





La venda
…Em va costar moltíssim esborrar aquelles paraules del cap.
Vaig estar més de 15 anys treballant en aquell infern; si, dic infern perqué ès el que allò era, un infern, treballaba de sol a sol, ja podria fer fred, ploure, tronar, fer un sol cegador… sols menjavem una vegada al día, no podíem duxar-nos, i quasi tots els díes habiem de caminar 25 km per tal d’omplir d’aigua uns bidons, que plens,pesaben 15 kg; cadaun habiem de dur-ne dos.

cocoa_gal_01.jpg
Els xiquets Hassan y Hussein, de 8 anys; obrin les vaines de cacao en una aldea de Costa d'Ibori

Allò no era vida!
Em sentía molt débil, no tenía ningú que em recolçara en aquells moments, tan sols tenía ganes de plorar.
Necessitaba algú que em diguera que aquell infern tard o d’hora acabaría.
Pero sabía que habia de ser fort.
Una matinada, desde el meu “llit” vaig escoltar un rebombori que provenia de les cases dels amos, escoltava crits, tirs, rialles amb tó vacilant, insults… em vaig esglaiar moltíssim, no sabia el que estaba succeint en aquell recinte; vaig pensar que eren uns asaltants i que ens farien pressoners…
Dels meus ulls va començar a rajar llagrimes, tenia por, molta por.
Despres d’una estona, tot va quedar en silènci, de sobte van eixir de les casetes uns quants militars, duien els amos amb grillets a les monyiques.
A les hores vaig entendre que tot allò era una missio d’algún exercit que estava lluitant per a acabr amb el tràfic i l’esclavitut de persones.
Els militars van entrar als barracons on dormiem, ens van portar aigüa, fruita i menjar, després vam anar a uns grans vaixells on ens donaren alguna roba i mantes.
En aplegar a terra, un metge ens va fer una inspección, com era d’esperar tots teníem unes condicions precaries, pero ens van donar vitamines, ens van curar les ferides que el treball había deixat sobre el nostre còs i ens van deixar descansar.
En aquell moment vaig tornar a recuperar la il·lusió que alguna vegada veig perdre a la plantacio de cacao.
Vam rebre una educació mínima pero ens va sevir per a continuar estudiant, poc a poc, vaig començar a tenir ganes d’estudiar, de saber, d’aprendre…
Van passar dos anys i vaig prendre la desició de fer un viatge al meu país, al meu poble; tenía ganes de vore a mon pare i contar-li tot, que vaig patir molt, vaig tindre la inmensa sort de que em rescataren i es feren càrrec de mi.
Tot aço anava pensant-ho mentre el avió en el que jo anava, s’apropava cada vegada més al seu destí.
Vaig aplegar, vaig anar al meu plobat en el cotxe d’un contacte que em van presentar, al arrivar a ma casa, em va obrir la porta una dóna, era morena, de gran bellesa i tenia alguns anys mes que jo, li vaig preguntar per mon pare i la dona em va fer passar dins de casa.
No vos podeu imaginar ni per un sol instant la felicitat que vaig sentir quant vaig poder abraçar a mon pare despres de tants anys… Molts pensareu que també sentiria rabia, però despres de tant de pensar, vaig recordar la cara de mon pare, eixa mirada profunda, plena de dolor, i em vaig adonar de que si haguera tingut altra oportunitat, no m’haguera venut…
La meua familia em va contar que tingueren molta sort, esta dona que em va obrir la porta, ara era la dona de mon pare, era una dona amb diners que es va fixar en ell poc despres de que jo m'en anara amb aquell home. D’aquesta manera els va “arreglar la vida”, van comprar una casa, en la que viuen ara, els meus germans van poder estudiar , les meues germanes es van casar i mon pare es va convertir en un home de negocis.
Ara estíc casat amb la dona mes meravellosa del mon i estíc a punt de ser pare, tinc una empresa al meu carrec i espere no passar mai mes algo paregut, i que alguna vegada s’erradique el tràfic d’esclaus… però per a això encara queda molt…

Gema Rueda 4V