LAREVELACIÓ
[…]

La Carlota es queda pàl·lida, li costa treball mantindres en peu, li costa respirar, pero perquè creure a la Isabel? No te probes del que diu, tan mateix tot concorda. Li costa fer-se la idea de que l’home al que li diu papa tots els dies siga l’assasí del seu vertader pare. En eixe moment no pot moures, les seues cames no li responen, espera uns segons, s’acomiada de la Isabel i torna a s’acasa; per dirli d’alguna manera. Pe’l camí pensa com explicarli al seus pares adoctius tot lo que li ha contat la seua tieta. En aquest momento el seu cap es un uracà, se li ocurreixen cents de preguntes en busca de respostes. Com a pogut estar tan sega? Tots aquestos anys visquent en una gran mentida, i lo que es pitxor, amb un assasi. Com justificara ell la mort del seu vertader pare? Per que no li han contat aquesta historia abans? La Carlota no pot evitar plorar davant d’aquesta situació, i sentirsé enganyada.
En arrivar a casa es senta al costat d’ells amb els ulls humits i rogos sostenint la foto en les seues mans tembloroses.
Li dona la foto a l’home.


-Com has pogut?

Es queda palit. Mira a la seua dona i no contesta.

-Aixi que es veritat? Perque no m’ho l’avieu contat abans? Jo mereixia saber-ho.

-Però … don las tret?

-Aixo no importa ara.

Sa mare es disposa a parlar.

-Carlota, sols voliem protegirte.

-Protegirme com? Ocultanme la meua veritat? Tard o d'hora m'anava a assabentar.

Els pares adoctius de la Carlota no saben que dir, tenen por de que ella s’enbaja amb la seua vertadera familia. Se senten culpables, però la volen, han canviat i això és el que conta no?
Carlota pensa en el que li a dit la Isabel, odiar-los? ella no sap si seria capaç, en el fons els vol i han cuidat d'ella.
Ha de pensar que fer en el futur, despres de tot la seua vertadera família es a l’Argentina.


MARIA C. 4ªA


La revelació


[…]
Carlota no l'hi pot creure, perquè als pares que a estimat durant tota la seva vida poden ser, segun la seva suposada tieta, quins van matar als seus pares. Aleshores, Carlota es va posar molt trista i es va anar a la seva casa.
Quan arribà a la seva casa no podia mirar als seus pares a la cara però ho va fer perquè no sospitessin gens.
A continuació, es va anar al llit però del preocupada i aterrada que estava no podia agafar el son. Aquesta mateixa nit pensant com podia verificar el que habia dit Isabel, la seva tieta, decidió anar al bany a agafar dues mostres de ADN de la pinta dels seus pares.
Al matí següent, sense que els seus pares s'assabentessin, agafó el mobil i cridó al seu millor amic, Pau, per a contar-li tot el que li habia ocorregut:
-Qui?
- Sóc Carlota, m'has d'ajudar amb un assumpte però no es pot assabentar ningú.
- Val, d'acord però m'ho pots contar?.
- Ara no puc; quedem en el cantó de l'institut i de ahi m'acompanyes a un lloc i en el camí t'ho conto.
- Ok, en 5 minuts ens veiem.Adeu.
- Adeu.
Carlota agafó la motxilla i es va anar corrent per a trobar-se amb Pau. Quan estaven en el cantó de l'institut Carlota li contó tot i van decidir anar als laboratoris de ADN per a deixar les probes.
Uns dies després, les proves van arribar a casa de Pau, les van obrir i junts van esbrinar que el seva tieta tenia raó. Immediatament van cridar a la tieta per a contar-li el que havia esbrinat.
La tieta quedo amb ells en una cafeteria i van estar comentant les possibilitats de com denunciar a Joan i a Noelia, els seus pares, perquè pensaven que la policia anava a estar compintxada amb Joan, ja que era un militar molt important.
Al final van decidir anar a la premsa amb totes les proves que tenien a publicar un article sobre la història de Carlota. Quan es va publicar l'article la policia no va poder tirar-se per darrere i va anar a detendre a Joan i a Noelia.
Ells van intentar eixir de Barcelona amb el vaixell de Noelia però és van quedar en l’intent i es van suïcidar afegant-se.
La tieta li va proposar a Carlota que s'anés amb ella a l'Argentina, però Carlota li va dir que en Barcelona tenia la seva vida resolta.
Isabel decidió quedar-se a viure en la ciutat portant-se a la seva mare d'Argentina.
Carlota i Pau amb aquesta història van agafar molta confiança l'u amb l'altre. A poc a poc es van anar enamorant i unes setmanes després de tot el que havia ocorregut, Pau decidió declarse a Carlota. Ella va acceptar la seva proposta i van ser nuvis.


FI

ELENA Y LAURA
4A



LA REVELACIÓ


[...]

Carlota corre, ràbia, dolor, desesperació, odi? No, no pots odiar a qui sempre has volgut, a qui sempre t'ha cuidat, però te dret, te dret a saber qui és,que ha passat. Corre i plora, els plores li corren per les galtes, incapaç de contindre's, no s'avergonya, el dolor esta per damunt de la vergonya. Se sent malament, massa malament.

És fica dins del seu portal, és recolza en la paret, solta un llarg sospir i després exhala tot l'aire. Una altra inspiració mes llarga i de nou l'aire fora. Se sent millor, intenta no pensar, no pensar o els seus ulls tornaran a omplir-se de llagrimes.

Fica la clau, la gira
Carlota ets tu? – pregunta amb el seu accent argentí el seu…pare?
Ella no respon, arriba al menjador on estan els seus pares i el veu a ell, al seu pare, a l'home que l'ha cuidat, ha jugat amb ella, l'ha ensenyat a anar amb bici,l’ha donat de menjar, l'ha volgut, l'home que va a assasinar la seva mare i no pot, no pot mirar-ho directament als ulls, la seua mirada és borrosa a causa de les seues llagrimes, no pot mirar-ho perque de sobte li venen a la ment diverses imatges, una foto en blanc i negre, l'Argentina, el colp d'estat, un home que és veu llançat des d’un avió, una dóna prenyada a la presó en situacions penoses, una dóna que pare encadenada i enmanillada, una dóna a la qui li porten el seu fill dels braços, i un home, un home que li destrosa el rostre, li trenca les dents, li talla els cabells, que la tortura fins morir, un home, el seu pare, que amb ella en braços li dispara 3 bales amb odi, a la dóna, ja morta, a la qui li han arrebassat al seu fill i pitjor encara, la seua vida.

Torna al present, a la seua casa, mira la seva mare, que no se li pareix gens, que a entés el perque de la seva mirada i que comença a plorar, torna a mirar al seu pare.

- Carlota…

- Vull la veritat.


- Filla...

- No em digues filla. Tinc dret a saber!

- No t'esperaba una bona vida, et varem donar altra millor, allí no hagueres sigut feliç

- Per que no? Els meus… pares – Li costa dir-ho – S'estimaven, m'estimaven, tenien un bon treball, eren feliços!

- Però no et podien donar la vida que tens ara! Amb totes estes comoditats- alça la veu.

- Però no m'interesa la comiditat, no és just, vull saber la veritat, vull que sigues tu el el que em compte com vas torurar la meua mare per quedar-te amb mi!

- Com t'atrevises a…

- Para, per favor – Li subjecta la seva esposa el braç, alçat en front de la cara de la seva filla.

- I tu calla – Li espenta, ella cau a terra, ella una dóna que creu en la justícia, com pot haver-se casat amb…amb aquest home d'ideolgia tant diferent que creu en la submissió de la raó a la voluntat i l'acció, que conduïx a la violència.
Són pare és posa violent, comença a cridar.
I carlota no pot més, massa coses per a una sola nit, ix de casa, corre cap a la de la seua millor amiga, Elsa.

Setmanes mes tard...

- Estes segura?

- Si, completament.

- Be, haviem quedat amb ella a les 10 a la porta principal.


El vol 102 amb destinació a l' Argentina, ix en mitja hora - la veu dolça d'una treballadora, s'escolta per tota la terminal.

- Allí, allí esta.

En efecte, Isabel Medina, la seva tieta, la dóna que li va rebel·lar la seua història esta allí, esperant-la, amb el billets en la mà, uns billets amb destí a la veritat, cap a una nova família, cap a la seua família, perquè esta en el seu dret, i la veritat esta per damunt de tot.



ESTHER 4t A



LA REVELACIÓ


-Perquè l'home a qui dius papa va ser el militar que va torturar i matar a la teva mare per després quedar-se't i dirte filla,Carlota.
La xiqueta no sabia que respondre,es va quedar uns segons paralitzada com una pedra i es va anar a la seua casa,deixant a la seva tieta amb la paraula en la
boca i sin dirli res.
Quan arribà a sa casa plorant no va tindre forçes per a dirigir-se als "seus pares",s'encerra en la seva habitació fins al dia següent.
Per la matinada del dia següent es va reunir amb ells explicant que tenia que parlar d'una qüestió molt impotant.
-Tinc que parlar amb vosltres-va afirmar carlota amb veu temblorosa y amb molta por
-De qin tema filla?-van preguntar amb gest de sorpresa els pares.
-Soc adoptada?..si es veritat vol que em conteus tota la veritar -va dir tajantment Carlota
Es van quedar els pares sense paraules durant uns instants
-Si,no voliem dirt-ho fins al divuit.
Tot encaixaba la seva tieta tenia raó.
Carlota va localitzar a la seva tia per a parlar amb ella per a buscar una solució al seu doloros y problematic problema.
La seva tieta no sabia molt bé com aconsellarla,doncs aleshores li va dir que el millor que podia fer es aconseguir que el encarcelaren en la presó.
Carlota afirmà que faria el posible per a que aixó pasara i que es puga fer justicia pels seus pares biologics.Despres de haber-hi estant parlant amb la seva tia necesitaba alguien de confiança amb qui puguera parlar,aixi que es va a anar a la casa de la seva millor amiga per a contarse-ho tot,s va posar a plorar molt dient que li hagués agradat molt poder conèixer als seus pares biologics i haver pogut dir-los alguna vegada que els estimava.La seva millor amiga tractava de consolar-la,encara que era un tema mui dificil i compicat.
Quan decideix regresar a la seva casa ,es troba amb un policia que li explica que isabel medina (la seva tia) li habia pegat un tir al seu pare i mes tard van descobrir que Isabel s'habia suicidar despres de cometer aquest caos.
Carlota despres de esto si qe ja no sabia per on tirar,ni que hacer aixi qe va pasar un any fins al divuit en un centre per a menors y quan va cumplir la majoria
d'edat s'independiza i es va anar a viure a L'argentina per a comenzar la seva vida de cero.



Tere Prieto i Olga Corbin 4ºA