[…] Els xics tornen al poblat a corre-cuita, més ràpid encara que abans, volen saber que han decidit els majors

Hi havia dos opcions: una era quedarse en la seua casa, on han viscut sempre, ells i els seus avantpassats, veuent com està, cada vegada més a prop, la fi del món, aquells gegantescos monstres de ferro, dirigits per homes, que s’emporten tots els arbres. Si esperen al seu poblat, els tindran que fer front, intentar lluitar per a aconseguir que es els deixen tranquils. Tots saben que no tenen res a fer, ja va intentar-ho en Makane, i tots van veure el que va passar. L’altra opció es fugir, anar-se’n bosc endins, deixar enrere la seua casa i tot el que han tingut, pero, quan deixaran de enportar-se’n arbres? Segurament, encara que fugen, cada vegada la fi del mon avançara mes, fins que no hi haja bosc. Tenien poc temps per a decidir, ja estaven molt a prop.

Quan els xiquets varen arribar, els majors ja hi havien decidit que anaven a fer. No havia sigut una decisió fácil, però van creare que allò era el millor, tenien que fer-ho.

Havien decidit que anaven a lluitar per la seua casa, pel seu poblat. Tots sabíen que hi havia molts perills, pero no podien fer altra cosa, els monstres continuaríen fins a esgotar el bosc.

El poc de temps que teníen fins que arribaren el van utilitzar per a fer una estratègia, tenien que fer alguna cosa per a poder guanyar-los, sabíen que tansols amb les seues armes no hi havia prou. Un sabi del poble va dir que teníen que atacar als homes, sense ells els montres no sabien que fer, i a ells si que podíen ferir-los. Així anaven a fer-ho.

Pocs dies després ja hi sentien el soroll, ja teníen tot preparat, era l’hora. De prompte tot el poblat va eixir corrents, amb els escuts i llançes preparats. Van agafar als monstres per sorpresa, no s’esperaven açó. Van fer el que va dir el gran sabi, atacar als homes, i va funcionar. Molts homes caïen, pero hi havia més dins dels monstres, als que, encara que ho intentaven, les llances no hi arrivaven. Van eixir més homes, i es va sentir el que tant por tenien, un gran soroll, una explosió, i va caure un d’ells. Després es varen sentir mes vegades, una, i altra, i caien cada vegada mes. Ja no tenien res a fer, morien un darrere de l’altre, i les llances no feien res als monstres. Com si fora magia, els homes mataven als seus desde molt lluny, sense llantar res, tansols amb una petita cosa de ferro a les mans.

Tot el poblat va morir, y les cases varen ser destruides quan els monstres varen arribar. Tots varen fer el possible per a protegir el seu poble, pero eningú podía detindre als monstres de ferro.

Javier Mayordomo Benito 4t A