LA CARTA

[...]
-Adam era una maricona?
-Calla! Oriol, perqué no et vas a donar una volta?
-Vinga Lucas, a estat amb nosaltres tot aquest temps. Quin fastic!
-Calla, tio maretjes; necessite pensar.
-Tu pensa que s'ha dutxat a nosaltres. Ens ho podria haver dit, aixi li ficariem la coretja- riu.
-Que dimonis dius? Era el nostre amic, ha estat amb nosaltres tota la vida. Com pots parlar-hi d'eixa manera?
-Si Oriol, t'has passat molt!-intervé la Maribel- Com pots ser tan homòfob?
-Vaja Lucas, no sabia que a tu també t'agraadaven els homes; mira, com Adam!
En eixe moment Lucas no era el noi de sempre.
Ni ell mateix es reconeixia.
Ara era un Lucas apenedit.
Sempre que el tema de l'homofobia li passava pel cap aquest s'omplia de diversos sentiments.
No era un tema que volia tractar.
-Em posseu nervis!-diu Oriol i marxa.
Lucas i Maribel es queden a soles.
Nomes hi ha silenci; ni tan sols mirades incomodes.
Purament silenci.
-Adam sempre deia que li agradaves molt, més que la Catalina i l'Elissenda.
-Ja...-Maribel pareix no tindre més paraules- però aixo no em serveix de res en aquest moment. Ara m'importa més com et troves tu.
-Pero perqué mai m'ho ha dit? Soc el seu millor amic!
-Li faria vergonya. Es una llastima no hever'li entingut com feia falta.
-Però sempre he actuat com un puto homofob!-plora.- Com collons he pogut actuar d'eixa manera?
-Tranquil.
-El trobe a faltar. No crec haver sigut un bon amic.
-Jo no crec que ell estigués enfadat amb tu, però deuriem haver actuat d'altra manera.
Lucas no va pensar en la resta del dia en res més que en la culpabilitat que creia tindre en el suicidi d'Adam.
De tota experiencia s'apren, i eixa vesprada Lucas va conprendre els seus sentiments.
El que li duia a dir eixes coses no era que sentira homofobia o triges a ser mala persona.
El seu motiu era més simple.
Un motiu que també predomina en la majoria dels adolescents.
Aquest problema és la IGNORÀNCIA.

  • DIEGO REDÓ (4V)








[...]



La Carta.__


"Estimats pares:

No sé ben be com començar amb aqueta nova carta. Sé que tot el que he fet ha sigut un error, hara ho sé. No deuria de haveros enganyat, sé que el que vaig fer no esta gens be, deuria de haveros dit que me anava, que no pensaba tornar ni volia que me buscareu. Pero en aquella epoca de la meua vida, en plena adolescència era el mes senzill, vaig fer el que vaig considerar millor en aquell moment, no espere que el comprengao ni que em perdoneo, sols vull que sapieu la veritat, porque crec que us la mereixeu. Realment viuc donar-vos les gracies, per el que heu fet en aquest anys, us he estat observant desde la distancia, desde una altra ciutat, a traves de la prensa i les noticies. I sincerament me sentit molt orgullos de vosoltres, pero quant mes orgullos de vosoltres estava, mes avergonyit em sentia pero tot el que us havia fet, pero tot el que havieu i estaveu passant per la meua culpa. No crec te torne a casa, em dona vergonya despres de tot. No espere resposta, sols donar-vos les gracies pel que heu fet ajudan a persones homofoges, pares, fills y nens que necesiten ajuda. La asociacio es fanasica, es incrible, pare, com has cambia estic tan contet, ojala tinga el valor de tornar, i per supost que vosaltres acepteu el vaig fer. Per favor encara que esta carta ho canvie tot, no canvieu la asociacio, ni li digau a ningú de la meua realitat, per favor no n'estic preparart per a que tot el mon m'odie, per haver-lis fet tant de mal, encara que es un consol saber que tots el meus amics, el meu millor amic, el Lucas, tots ells m'estivamen de tot cor i que m'havrien aceptat, no sé pares, hara ho pensé y m'en penedix molt de tot, m'he imagino la vida que havria tingut i sent desigos de anar corrent, de recuperar el meus amics les meus coses, a voltres... Pero despres pensé en tot el que no tindria hara si no me havera anat, no tindria el meu home, bo, enrealitat no estem cassat pero emportem tants anys vivint junts, el meus nous amics, son tambe molt importants en la meua nova vida, i bo... també la meua filla, la Alba, la vostra neteta, per la que tant em lluitat el meu home i jo, pero en tota aquesta armonia em falteu vosaltres, en ocasions Alba pregunta per volastres i jo no se que dir-li, encara que si que se que dir-vos a vosaltres, m'ha costat molt escriure aquesta carta, decidirme, sentarme i poder començar a dir-vos que tot es mentira, que per la meua culpa viviu en una gran mentira, espere que en un temps pugau començar a perdonarme, espere de tot cor i com no he desigat res en la meua vida que aço no canvie res en vosaltres que no us canvie i que no us faja mal, tant de mal que us vaig fer en la meua altra carta. Be nu se que mes dir-vos. Em despedeix ja...

us estime molt, per sempre Adam.

P.D

La meua direcciò es aquesta. C/historia de una pelicula nº133. Podeu vindre sempre que vuigau."

Dos dies depres, els pares del Adam, es van retrovar amb el seu fill perdut i amb la seua nova famila, van coneixer el seu gendre i la seua neteta la Alba. Però aiço no va canviar res del aseua vida d'abans, van continuar amb la seua associacio.


Verónica Gironés e Irene Garcia 4ºA