El joc:

[...]La Mai es desperta com cada matí. Mira al cel blau, sense núvols, observa als pardals i als insectes volant i encara que sap que no tot va bé murmura, ‘hui serà un bon dia’. Després de donar de menjar a Li, es dirigeix cap a la habitació del seu altre nen, en Hu.

- Ho, es hora d’alçar-se. – diu la Mai mentre acarona els cabells del seu volgut fill.

- Eh...? Ja tan prompte? – pregunta ell badallant.

- Si... els primers turistes no tardaran massa en vindre. – respon, i sent ràbia cap a ella mateixa, no sap com es capaç de suportar tant de dolor, com es capaç de permetre que el seu fill vaja cada dia al riu, per a submergir-se, per a trobar tres o quatre monedes. A canvi de què? La resposta es tan dolorosa que no vol ni pensar-la.

S’acomiada del seu xiquet i observa con se’n va corrents per tal de aconseguir arribar el primer, encara que sap que això no el servirà de gens. Aquesta nit havia estat tossint més de lo normal i potser no obtinga massa monedes.

Comença a fer les feines de casa, d’aquella casa tan humil. El seu petit Li es troba dormint al seu llitet, somriu al veure la seva dolça cara somniant amb Déu sap el què. I aleshores se’n recorda de quan en Hu era més xicotet, i els seus germans grans ocupaven el seu lloc al riu. Nota com una llàgrima s’esvara per la seva galta i sospira.
Poc després d’acabar les feines de casa decideix anar a vore a en Hu al riu, es molt prompte i Li continuarà dormint una llarga estona, i a més la seva germana també es trobava a casa.

Quan arriba, s’amaga darrere d’un arbre cerca del riu i observa als turistes llançar monedes, com sempre, i els xiquets intenten agafar alguna, sense importar el valor. Tan sols volen agafar monedes. Entre tots els caps que es troben a l’aigua, veu al seu homenet, a Hu, amb expressió concentrada i seria. Somriu tristament.
De sobte altre turista llança unes quantes monedes i tots a una es submergeixen a l’aigua. Poc a poc cada xiquet va sorgint de l’aigua, uns amb alegria per haver aconseguit alguna moneda, altres amb desesperació per no haver-ho aconseguit. Van sortint tots... tots menys en Hu. El temps passa lentament... i no apareix.

- Hu? – murmura la Mai i després arranca a córrer i crida – Hu?? Hu! On estàs??

- Que passa? – pregunta el guia.

- El meu xiquet! En Hu! Està allà baix! – exclama ella -. De presa! Jo no se nadar...
Ajudeu-lo!!

Acte seguit el guia es llança a l’aigua, i passat una estona sorgeix amb ell en braços i el deixa a terra.

- Hu!!! – crida la Mai quan el veu inconscient.

- Deixeu-me sóc metge! – diu un dels turistes. Ràpidament s’acosta al xiquet i el toma el pols – no té pols! Vaig a fer-li una RCP aparteu-vos!

Poc a poc la Mai veu com el mateix treball que ja s’havia emportat als seus altres dos fills, s’emportava també a en Hu, al seu Hu. Esclata a plorar. Veu al seu fill, estés a terra. Veu al metge negant amb el cap i disculpant-se. Veu als turistes paralitzats i commoguts amb el que acaba de ocórrer i gairebé desitjant anar-se per a contar tot el ocorregut als seus familiars.
La Mai amb tots els ulls coberts de llàgrimes s’acosta al seu xiquet, al seu homenet, li abraça, li acarona per ultima vegada els cabells, li dona un petó a la galta i li susurra el seu últim ‘et vull’.

Marta San Andrés 4t A